Les negociacions a les quals anomenem Conferència de les Parts, s’engloben dins del Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (UNFCCC), fundat el 1992, i es duen a terme entre els països membres, és a dir els que han signat i ratificat l’esmentat conveni. Aquest estableix un marc per a la acció, l’objectiu del qual és l’estabilització de la concentració de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, per impedir “interferències antropògenes perilloses” en el sistema climàtic. La UNFCCC va entrar en vigor el 21 de març de 1994 i té 195 parts.
Com veus en general aquesta COP18?
Primerament ens fa notar que actualment hi ha un contrasentit, que és la forma d’analitzar les Conferències de les Parts (COP) des d’un punt de vista puntual, discontinu, o aïllat en el temps.
“La COP l’hem d’entendre en el context de 20 anys d’èxits parcials, però objectivament no s’ha avançat gaire. Els objectius d’aquesta COP s’han assolit si és que aquests eren els de renovar Kyoto; és a dir, tenir un “annex B” nou, on trobem la llista d’objectius de reducció d’emissions”
Com ja ha passat a la pregunta anterior, l’Oriol la recondueix per fer-nos veure els objectius des d’un punt de vista més global, més dins les COPs, i no només de la 18ena en concret.
Per fer-ho, mirem una mica enrere per entendre el present: “Els principals països que participen en les negociacions ja tenen definides les claus des de la COP 13 de Bali (2007), on es va adoptar un full de ruta que marcava 2009 com la data per a acordar el futur del règim internacional del clima. És per això que Copenhaguen (2009) va ser un desastre sense paliatius. No és fins dos anys després del fracàs de Copenhaguen, a Durban (2011) que es va definir un nou full de ruta; així que podem dir que Doha ha estat el primer pas, i ha estat positiu però el moment clau serà en arribar a la COP de 2015, on, de nou, caldrà prendre compromisos substantius.”
Al desembre de 1997 els delegats es van reunir a la Conferència de les parts (COP) a Kyoto, Japó, on van acordar un protocol per la UNFCCC, l’àmpliament conegut Protocol de Kyoto, que compromet als països industrialitzats i als països en transició cap a una economia de mercat per aconseguir objectius quantificats de reducció d’emissions. Aquests països es van comprometre a reduir la seva emissió total de sis gasos d’efecte hivernacle durant el període 2008-2012, en un promig de 5,2%, per sota dels nivells de 1990, amb objectius específics que varien de país en país. El Protocol de Kyoto va entrar en vigor el 16 de febrer de 2005 i té 193 parts.
Oriol Costa Fernàndez és ambientòleg i doctor en Relacions Internacionals. Actualment imparteix classes en diferents Llicenciatures i Graus de l’Universitat Autònoma de Barcelona, i és en aquest mateix escenari en el qual li hem pogut fer unes preguntes referents a la 18ena Conferència de les Parts de la Cimera del Clima, que es va dur a terme el passat 2012 a la ciutat de Doha (Qatar), per saber com ha estat, i quina és la seva opinió sobre la situació de les relacions internacionals ambientals.
Com veus en general aquesta COP18?
Primerament ens fa notar que actualment hi ha un contrasentit, que és la forma d’analitzar les Conferències de les Parts (COP) des d’un punt de vista puntual, discontinu, o aïllat en el temps.
“La COP l’hem d’entendre en el context de 20 anys d’èxits parcials, però objectivament no s’ha avançat gaire. Els objectius d’aquesta COP s’han assolit si és que aquests eren els de renovar Kyoto; és a dir, tenir un “annex B” nou, on trobem la llista d’objectius de reducció d’emissions”
Ens refereix a la història de les negociacions climàtiques, que van començar el 1992, com “un continu amb un mateix resultat: seguir negociant. Sempre hi ha una ampolla mig plena, que és la voluntat de continuar la negociació l’any següent, i a cada una de les trobades de les parts, com a mínim, hi ha hagut un acord que ha permès seguir endavant amb el procés. És el procés per se, però sense resultats.”
“L’any 2011, a la COP17 de Durban, es va pactar que al 2015 s’arribaria a un acord sobre la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, i que aquest entraria en vigor el 2020. És aquest futur acord de l’any 2015 el que serà realment important. Enguany, a la COP18, expirava el període de vigència del Protocol de Kyoto, que va entrar en vigor el 2005, i la renovació d’aquest era necessària, ja que és el que ens permet seguir tenint les negociacions sobre el Canvi Climàtic al damunt de la taula, i que aquestes es duguin a terme dins el marc de les Conferències de les Parts, i no unilateralment. Així doncs, malgrat que Rússia, ni els EUA, ni Canadà, ni la Xina siguin al nou annex B, segueix havent-hi la voluntat negociadora i no ens apareix el buit legal que hagués pogut fer trontollar les negociacions.”
Què en penses dels acords presos en aquesta Conferència?
Què en penses dels acords presos en aquesta Conferència?
Com ja ha passat a la pregunta anterior, l’Oriol la recondueix per fer-nos veure els objectius des d’un punt de vista més global, més dins les COPs, i no només de la 18ena en concret.
Per fer-ho, mirem una mica enrere per entendre el present: “Els principals països que participen en les negociacions ja tenen definides les claus des de la COP 13 de Bali (2007), on es va adoptar un full de ruta que marcava 2009 com la data per a acordar el futur del règim internacional del clima. És per això que Copenhaguen (2009) va ser un desastre sense paliatius. No és fins dos anys després del fracàs de Copenhaguen, a Durban (2011) que es va definir un nou full de ruta; així que podem dir que Doha ha estat el primer pas, i ha estat positiu però el moment clau serà en arribar a la COP de 2015, on, de nou, caldrà prendre compromisos substantius.”
“Centrant-nos en aquesta COP18, podem veure com per a la Xina i els EEUU l’objectiu principal dels darrers anys era aconseguir que les negociacions no arribéssin a compromisos substancials en matèria d’emissions, i en aquesta COP18 ha passat el mateix. Hem de tenir en compte que la major part de compromisos acordats han estat fora del marc de les COP, i els pactes es fan individualment, deixant la mateixa COP a un pla secundari. En certa manera, el mateix va passar a Copenhaguen, ja que es va arribar a acords durant la COP però no dins la COP.”
Després d’aquestes reflexions, ens intenta dibuixar el possible futur d’aquestes negociacions. “Queda clar que l’important serà veure quin paper juga Xina i els Estats Units en l’adopció de compromisos en negociacions clau com les que hi haurà l’any 2015, o si simplement aquesta passarà a ser una COP més”. En aquest punt, ens destaca la possible rellevància que tindrà el proper Informe del Panell Internacional de Canvi Climàtic (IPCC), que està previst que surti al 2014 i que és probable que sigui bastant contundent. Espera que, com a mínim, serveixi per a canviar el rumb de les COP cap a una situació d’objectius més ambiciosos en matèria de reducció d’emissions.
Després d’aquestes reflexions, ens intenta dibuixar el possible futur d’aquestes negociacions. “Queda clar que l’important serà veure quin paper juga Xina i els Estats Units en l’adopció de compromisos en negociacions clau com les que hi haurà l’any 2015, o si simplement aquesta passarà a ser una COP més”. En aquest punt, ens destaca la possible rellevància que tindrà el proper Informe del Panell Internacional de Canvi Climàtic (IPCC), que està previst que surti al 2014 i que és probable que sigui bastant contundent. Espera que, com a mínim, serveixi per a canviar el rumb de les COP cap a una situació d’objectius més ambiciosos en matèria de reducció d’emissions.
Penses que aquestes negociacions serviran per mantenir l’augment de la temperatura per sota els 2ºC graus recomanats per l’IPCC?
Primerament ens informa del poc consens que existeix sobre aquesta xifra, i explica que encara s’ha de decidir si l’objectiu final seran 2ºC o 1,5ºC. “Sigui quin sigui dels dos escenaris, per arribar-hi, està acordat que les emissions haurien d’arribar al seu màxim l’any 2017 i llavors començar a davallar per tal de no arribar als 2º d’increment de temperatura mitja global. Això és pràcticament impossible. Si s’arriba a un acord a la COP de l’any 2015 (en el millor dels casos) i aquest haurà d’entrar en vigor al 2020, tal i com es va acordar a Durban. En tot cas seran causes de força major les que acceleraran tot el procés, és a dir la situació econòmica o la presència de catàstrofes naturals que obliguin a accelerar els pactes i compromisos en matèria d’emissions”.
Quins han estat els diferents actors i els seus rols?
“Al principi de les negociacions, des dels 90 fins el 2007, l’esquema d’actors de les Conferències de les Parts era triangular, trobàvem tres parts principals: per una banda hi havia JUSCANZ (Japó, els EEUU, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda); per l’altra el Sud, agrupat al G77, i la Unió Europea, que liderava les negociacions. Això es trenca l’any 2007 i fins el 2011 la UE pràcticament desapareix de l’escena, mentre que els EEUU comencen a negociar bilateralment amb els països grans del sud, els BASIC (Brasil, Sud Àfrica, l’Índia i Xina).
Després de Durban, però, les coses van canviar de nou, i l’esquema ha tornat a ser triangular, però amb una nova configuració: Actualment els EUA i la Xina encara són al centre de la negociació però la UE ha recuperat certa influència, ja que ha creat aliances amb els petits estats insulars (AOSIS), alguns estats Africans, a més d’algun altre estat del Nord, com Japó i Austràlia. En total conformen un centenar d’estats, cosa que li dona a la UE el poder polític necessari per tal d’establir negociacions. Tot i així, la Xina i EUA segueixen en una dinàmica bipolar, que argumenta no reduir les emissions si no les redueix l’altre. L’única forma de sortir d’aquest atzucac és, segurament, tal i com ho fa la UE.
El que també ha aconseguit el grup de la Unió Europea és mantenir la negociació dins el marc de les COP, que aquestes negociacions no passin a un altre àmbit, o a dur-se a terme entre només alguns actors. Així doncs, es manté la pressió internacional i l’opinió, encara que sigui durant unes setmanes, fixada en temes de Clima.”
Creus que hi ha cap via possible per assolir alguna mena d’acord que resulti realment efectiu en matèria de reducció d’emissions de CO2 en un futur?
La seva resposta és contundentment negativa. “Aparentment no. No s’ha vist cap indici que demostri que hi haurà un canvi en l’opinió política internacional, que els països vulguin posar en les seves preferències la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle.” Tot i així, l’Oriol ens remet a l’incertesa. “Els temps que vénen seran molt diferents dels passats. Segurament és més provable que en els propers cinc anys hi hagi més catàstrofes naturals que ens els cinc anys passats. També ens trobem en una profunda crisi econòmica, que comporta també crisi social i política, així que, encara que no es vegi possible a primera vista, podria haver-hi un canvi en la política i els acords de les properes COP.”
Creus que hi ha cap via per tal de que les potències emergents es prenguin seriosament el seu paper en la lluita per controlar les emissions? I dels EEUU?
“El president dels EEUU, Barack Obama, es troba a l’expectativa de si la situació política li permet d’encarar les negociacions climàtiques amb certa seriositat. A la passada legislatura s’ha vist forçat a abordar temàtiques econòmiques de molta envergadura amb unes cambres legislatives que serien poc susceptibles d’aprovar grans canvis de rumb en matèria ambiental sense un fort desgast polític, i que si hi ha canvis substancials haurien de ser aquest proper mandat... sempre i quan la situació política ho permeti”. L’Oriol ens recorda la forta divisió entre el poder legislatiu i executiu que hi ha als EEUU i la limitada capacitat del president per prendre decisions unilaterals i comenta amb humor que “si vols canviar el rumb de les negociacions, necessites 261 congressistes als EEUU”. Amb aquesta explicació donem per entès que ni la Xina ni les altres potències emergents acceptaran cap mena de condició sense que prèviament ho facin els EEUU.
Moltes gràcies Oriol.
Moltes gràcies Oriol.
Nota dels autors: Entrevista realitzada el migdia del dilluns dia 7 de gener de l’any 2013 a la facultat de lletres de la universitat autònoma. Els entrevistadors són l’Anna Pérez Català i en Jordi Sitjes Vilaró, dura aproximadament una hora i mitja.
No hay comentarios:
Publicar un comentario